AMICS ENDAVANT!

Avui 16 de desembre, vigilies de Nadal, volia tenir un record pel meu pare.

Aquesta és la transcripció de la carta que va fer a l'escola la Roda coma a comiat el dia que hi deixava de tenir cap fill:

Amics, endavant!
Fa dotze anys, a la reunió de presentació de l’Escola la Roda als pares, que vàrem escoltar aquella crida. Se’ns deia: intentem reprendre el camí de l’escola catalana que va quedar truncat amb la Guerra Civil espanyola. Avui, en el moment que els nostres fills deixen l’Escola La Roda, cal reconèixer que l’aventura valia la pena. Deixeu-me dir-ho: gràcies a tots els heu fet possible que la il·lusió i el compromís que vàrem prendre hagi pogut anar-se realitzant, amb encerts i desencerts , com tota obra humana.
També voldria fer una confessió. No pensava en aquells moments que l’educació dels nostres fills comportava alhora una educació de nosaltres mateixos, els pares. Però, amics, en voler iniciar els nois i les noies en el camí de la responsabilitat i de la llibertat, de la defensa de la no discriminació de sexes ni de persones, de la lluita per la justícia i la igualtat de tots els homes, del treball per un món de solidaritat i fraternitat, enfront d’un món de confrontació i individualisme, de l’amor i respecte pel nostre entorn, la nostra terra, la nostra comunitat, la nostre cultura, vaig descobrir que això ho havia de creure de debò jo mateix, i això volia dir comença a caminar sincerament per aquest camí, i acceptar honestament les interpel·lacions que ens fan els altres, especialment els meus fills.
I aquest camí he començat a seguir-lo, amb entrebancs i contradiccions, és veritat, però amb l’ajuda especial que m’ha suposat l’escola La Roda, juntament amb altres amics i moviments de la nostre societat.
El món no canviarà perquè ens pensem educar els nostres fills de manera diferent de com nosaltres. El món del futur no serà el que pensem que faran ells, sinó que serà el que estem ara nosaltres i que continuaran fent els nostres fills, molt condicionats per la nostra cultura i sentiments autèntics.
Amics, si no comencem a canviar ara mateix nosaltres, el món no canviarà.
I el futur de l’escola La Roda? Endavant amb l’aventura començada ara fa dotze anys, i podeu confiar en nosaltres per al que calgui. On portarà aquest camí?. Ningú no pot predir-ho , però no hi ha dubte que el final és que tot el país tingui escoles (suposo que públiques) amb les característiques abans esmentades. Però, per favor, no feu enrere el camí iniciat , lluitem perquè cada dia el segueixi més gent. Penso que en el món actual, on L'Estat és cada vegada més fort i amb més poder, és necessari que el poble sigui cada cop més conscient i amb més força, perquè sempre el poder, igual que els diners, no siguin amos dèspotes, sinó servidors de totes i cadascuna de les persones humanes. Arribar aquí suposa un esforç immens i global de tots els homes, i és un camí que no s’acaba mai i que no aconseguirà cap partit polític, si bé uns partits hi ajuden i altres s’hi oposen. Amics, no m’acomiado perquè espero que ens trobarem i ajudarem mútuament per anar fent un món nou.
Ramon Cunill
Juny 1981

Arquitectes. Què fem?

PROPOSTA D'ARTICLE PER A LA 5ª BIENNAL

JOSEP M. CUNILL i CASALS

Hi havia una vegada un col·lectiu d’un territori,..
No es bon començament, i és que no pretenc explicar cap conte. Però és que és difícil començar un article explicant les possibilitats de feines o serveis que pot fer un col·lectiu com el dels arquitectes per la societat, i si a més ens centrem en dues comarques com són els vallesos, llavors ja sembla missió impossible. I no perquè pensi que hi ha cap mena de limitació sinó per la complexitat de la feina, i pel desconeixement fins i tot entre nosaltres mateixos, de les aportacions que podem fer.
Perquè la part més coneguda és la que es pot veure en aquest recull de la, ja cinquena, biennal d’Arquitectura del Vallès. Segurament també és la més gratificant, i per la qual la major part dels arquitectes aspiren en el moment d’acabar la carrera. I no és que no sigui ni hagi de ser, la part més important, però també seria bo entendre entre tots, arquitectes i societat, que tenim molt més a oferir i que cal fer-ho. Pel bé de tots.
És cert que el recull d’arquitectura que es fa al Vallès demostra del nivell i la qualitat dels treballs que s’han volgut/pogut presentar. Però prefereixo explicar primer les altres possibilitats.
Ningú es planteja que la única capacitat d’un enginyer sigui la de dissenyar i calcular màquines, ponts, naus industrials o aeronaus, sinó que tothom sap que tot això són uns coneixements importants que demanen d’un esforç de comprensió i capacitat, tant de sacrifici i/o d’autoorganització com intel·lectual, que tot plegat fa que estiguin capacitats per incorporar-se al món de l’empresa en qualsevol càrrec, moltes vegades importants; també fa que siguin majoria de matriculats en MBA, o potser és precisament perquè tenen clares les pròpies possibilitats. I tothom ho troba normal, societat i enginyers.
Però igual com és el cas d’enginyers, també ho és en advocats, economistes, biòlegs,... fins i tot en molts metges, professió vocacional com ho és la d’arquitecte. En tots els casos hi ha gent que està treballant en empresa, en gestió, en tasques comercials, i en el que calgui.
I és que tots veiem a l’arquitecte com aquell artista que per compte propi es dedica a dissenyar edificis i “calcular que no caiguin”. I es fa difícil de sortir d’aquest estereotip, en part perquè els propis arquitectes ens hi hem encasellat i ja ens ha agradat així.
Però estem al segle XXI, i en moments de canvi, i en molts casos caldrà modificar aquesta situació, i és que ja hi ha empreses que veuen dels avantatges de contractar arquitectes. Lògic amb uns estudis prou llargs que demanen d’esforç, dedicació i organització, que donen unes capacitats que difícilment es troben en d’altres professionals. A tall d’exemple n’enumero 10:
1. Una preparació que és a la vegada tècnica, artística i social. Capaç de calcular sense perdre de vista els altres valors més humanístics.
2. Amb una capacitat i hàbit en estudiar els detalls més concrets mirant des de molt a prop sense perdre de vista l’objectiu o concepte general mirant la feina des de certa distància.
3. Acostumats en assumir responsabilitats importants, pel resultat, el cost i les conseqüències.
4. Amb capacitat de coordinar diferents projectes de diferents professionals amb totes les seves complexitats per arribar a un únic resultat coherent.
5. A fer documentació escrita, numèrica i evidentment de dibuix.
6. Que adquireix l’hàbit de dirigir persones de tots nivells socials i intel·lectuals.
7. Capaç d’exposar una idea, normalment en format projecte, davant de terceres persones. Per mostrar-ho o convèncer de la seva idoneïtat.
8. Amb facilitat per entendre de la concepció espacial.
9. Capacitat d’imaginar-se nous escenaris, noves situacions, allà on no n’hi ha cap indici.
10. Les ganes de poder crear una obra pròpia genera una motivació emprenedora que m’atreviria a dir que en aquest moments és superior a la dels nous economistes.
Totes elles qualitats que poden aportar molt en el món de l’empresa.
Segur que n’hi ha més, però aquestes les considero prou generals en el col·lectiu. Hi ha qui s’atreveix a afegir altres qualitats individuals d’alguns arquitectes que estan fent de músic o de cuiner i ho poden fer molt bé, però no és més que una capacitat personal i no dels arquitectes, de la mateixa manera que per més enginyer que fos Pompeu Fabra, no vol dir que aquests tinguin una especial facilitat pel llenguatge, sinó que és una capacitat del personatge en concret.
Si bé és cert que totes aquestes virtuts són positives, i jo tinc el convenciment que cada vegada veurem més arquitectes en empreses, també en llocs directius, de moment encara són la minoria.
On si que hi ha més arquitectes és dedicats a tasques de valoracions, taxacions, peritatges, informes. També n’hi ha, cada vegada més dedicats al càlcul d’estructures fet que, concretament en el Vallès, hi té molt a veure la figura d’en Robert Brufau.
Alguns ja s’enfoquen més per la banda de l’ interiorisme, mentre d’altres dominen més la part urbanística, de planificació urbana i de urbanització.
En aquest darrer apartat és més habitual de veure arquitectes treballant per ajuntaments, però n’hi ha en totes les administracions, tant per la generació de projectes i direcció d’obres com per decidir els més vàlids dels externs, o senzillament per cuidar i mantenir dels que en formen el seu patrimoni, també en temes de mobilitat, sostenibilitat,.... Però també n’hi ha assumint càrrecs geoestratègics prou importants.
També són importants les tasques docents, en secundària, universitari, postgraus, màsters i no reglats.
Finalment no oblidar tots aquells, que aprofitant el caràcter emprenedor, s’han atrevit a muntar empreses, des de promotores fins a informàtiques.
També és cert que en molts casos els arquitectes que inicialment començaven com a l’arquitecte “prototípic” han acabat muntant autèntiques empreses d’arquitectura, en alguns casos amb una quantitat de personal treballant, arquitectes o no, molt considerables. Aquestes empreses tenen la capacitat per projectar grans edificis, que cada vegada es fa més complicat per a equips reduïts, així com fer planejament urbanístic o modificacions parcials, des del disseny més gran fins arribar al més petit detall en el disseny interior, en l’elecció de colors, mobiliari,... o estudiar fins al més mínim aquells detalls especials pel seu edifici, exclusius, innovadors,.. també tenen una gran capacitat de gestió amb institucions o tercers i en molts casos poden donar el servei de diferents tècnics especialistes en les seves àrees d’una forma coordinada que poden fer topogràfics, estudis geotècnic, estudis acústics, energètics, projectes elèctrics, d’activitats, de telecomunicacions, o fins i tot disposen d’especialistes en el càlcul d’estructures (en molts casos també arquitectes). Estic convençut que hi ha empreses d’aquestes que han presentat obres en la present biennal, que és la millor manera de veure’n el que poden arribar a fer.
A l’extrem contrari hi ha aquells arquitectes que treballen de forma autònoma, des de casa en molts casos, que no deixa de ser l’essència de l’Arquitecte, però que cada vegada més s’han anat especialitzant, o no els tocarà més remei que fer-ho, en feines concretes, siguin en petits projectes, sobretot de reforma i manteniment, en donar servei a d’altres arquitectes o a tercers, en anàlisis d’edificis, informes, estructures, en interiorisme, i en infinitat de temes molt puntuals, que en alguns casos són del més impensables. En massa casos hi ha arquitectes que, aparentment en aquesta tipologia, en realitat estant treballant per algun altre arquitecte/despatx/empresa, que podria arribar a ser una forma d’explotació, però potser aquest cas ja s’allunya de la pretensió del present article. Igualment tinc el mateix convenciment que en el cas de les empreses que podem veure’n alguna obra d’aquest catàleg d’algun dels arquitectes que treballa d’aquesta manera.
Per últim queda la majoria, associats o no, que tenim un despatx de dimensió mitja (fa un temps més aviat alta i encara faltats i ara més aviat baixa i apurats), dedicats a l’arquitectura de manera tradicional, però amb capacitat per assumir-la en els temps actuals. La meva opinió és que serà una situació cada vegada més complicada per aquesta tipologia, que no vol dir que desaparegui, però que molts d’ells aniran acabant en una de les situacions anteriors, de forma puntual o definitiva. En qualsevol cas aquests despatxos tenen capacitat de portar diversitat de projectes diferents, de gestionar als diferents tècnics necessaris en una obra, encara que siguin externs i, sobretot, de donar serveis al client, normalment molt més personalitzat, que poden anar des de gestionar tots els diferents agents, tècnics, especialistes... que calguessin en la realització de l’obra, fent d’aglutinador, portat l’obra directament, actuant com a Project Manager, realitzant els tràmits necessaris, fent estudis de viabilitat o fins a portar la seguretat i salut de l’obra.
M’atreviria a assegurar que són els més majoritaris com a autors de les obres que aquí es presenten.
Finalment m’agradaria destacar de la gran quantitat de professionals de l’arquitectura que podem trobar sense sortir de les comarques vallesanes, fins i tot hi ha escola d’arquitectura, o potser precisament per això en som tants. I que m’atreviria a dir que, cadascú en la seva mesura i en les seves tasques habituals, amb una qualitat professional important. I considero que s’ha de tenir especialment en compte en quan al coneixement d’un territori com és Vallès, complex per si mateix, per la seva ubicació. Situades en l’Àrea metropolitana, però no a Barcelona. Ni és Barcelona ni deixa de ser-ho. Dues comarques diferents però que es van assemblant. On passen gran quantitat de comunicacions, però mal comunicades entre elles. Amb ciutats importants, però també amb camp. Amb indústria i a la vegada amb importants parcs naturals. Són comarques d’indústria, serveis, ciutat-jardí o ciutat-dormitori, poblacions d’estiueig convertides en primera residència,...
No és un medi rural, però tampoc cosmopolita.
Al costat de Barcelona, fins i tot com a continuïtat de Barcelona, i de vegades, tant lluny de Barcelona.

Així que des del Vallès, gaudiu veient l’Arquitectura presentada a la 5ª Biennal.

EL MEU COMPANY DE MBA APORTA:

ARTICLE A CINCO DIAS.

Com sempre el fa arribar en David Martín

Encara que només sigui per veure les coses pel costat bò, i pujar una mica l'Ego, ja paga la pena:

Cursar un MBA genera un millón de ingresos adicionales en 30 años:

L. F. - Madrid - 12/11/2009
El ROI o rendimiento de capital invertido de un profesional que ha decidido ampliar sus conocimientos a través de un máster resulta muy alto. La profesora Kathleen Fitzgerald, de la University of Chicago Booth School of Business, acaba de presentar un estudio que calcula esta ratio.

http://www.cincodias.com/articulo/economia/Cursar-MBA-genera-millon-ingresos-adicionales-anos/20091112cdscdieco_15/cdseco/

I SI NO ENS QUEDEM A CASA?

Cada dia més articles, comentaris, tertúlies, fins i tot polítics comenten de que estem al país de l'habitatge de propietat. Que no tenim lloguer. Que tots volem comprar. És lògic, sobretot quan es pot comprar en una hipoteca, posem a deu anys, i després ja no tens més quota i a més et queda un patrimoni. A mesura que vas allargant la hipoteca, la proporció d'amortitzacions i interessos es va desfasant, i podem arribar al punt en que el cost del lloguer és el dels interessos. Llavors ja no son igual de clars els beneficis. Per una banda hi ha un fet que fa poc atractius els contractes de lloguer que fan que la dificultat en poder treure algú que no pagui o faci mal ús de l'immoble no generi interès per part dels propietaris o provoqui un augment del preu per compensar aquest risc. Sembla que tot plegat ve molt donat per un interès de possessió, bàsicament cultural, el qual, inicialment, és un fet positiu, i seria desitjable que no s'arribés a l’extrem comentat abans, i que és el que cada vegada ens estàvem acostant més. Per una altra banda la globalització està fent el món petit, i cada vegada és més important el poder-se desplaçar per qüestions de feina, especialment si volem ser competitius, (en la darrera MasterClass de la EUNCET estava molt bé el comentari sobre aquest tema), i sembla que en aquest punt tampoc vivim en un país on això no està massa a l’ordre del dia. No som precisament exemplars en mobilitat. Jo diria que és bàsicament per dos motius: 1. Si diuen que quan enquesten les preferències per anar a treballar, en la majoria de països, sempre estem entre els primers destins escollits, potser és que estem prou bé, de forma global, perquè tampoc vulguem marxar nosaltres. 2. El mateix fet cultural que ens arrela i ens fa que només pensem en la opció de possessió, ens dificulta, i molt, la possibilitat de desplaçament. Segurament el tipus de relació familiar, socialment desitjable, també genera un cert rebuig al desplaçament. Potser si obrim una mica la mentalitat de tot plegat, ens aprofitem que ve gent de fora per poder fer contactes i també marxar nosaltres, i ens plantegem que no cal estar tant arrelats i que aprofitar que el món s’ha fet petit ens pot fer competitius. Llavors, sense ser una primera causa amb poc sentit, també provocarà un augment del lloguer, sobretot si les administracions també ho faciliten enlloc de dificultar-ho. El problema del lloguer, no és tal en si mateix, sinó més aviat és l’estancament de la situació d’immobilisme en que vivim. Després ja veurem si cal resoldre el tema immobiliari, i si és així, doncs fantàstic.

EL ALQUILER COMO SOLUCIÓN

interessant article a la Vanguardia de

Luis Garicano / José García Montalvo - London School of Economics / Universitat Pompeu Fabra - 18/10/2009

El mercado inmobiliario español tiene al menos tres características inusuales. Primero, es un mercado de alquiler muy reducido: en torno al 13% de las viviendas principales. Esta tasa es especialmente baja si se compara con la de otros países europeos como Alemania o Francia (con tasas superiores al 40%) o el Reino Unido (en torno al 30%). Segundo, la tasa de viviendas vacías supera el 16%. Tercero, la accesibilidad de la vivienda se ha reducido notablemente en los últimos años y es la peor de nuestro entorno. En diciembre de 1997, el precio medio de la vivienda representaba 3,6 veces la renta disponible bruta media de los hogares, mientras que diez años después suponía 7,7 veces esa renta. Estas peculiaridades suponen que muchas personas no encuentran un lugar adecuado para vivir. En especial, la población joven que intenta acceder a su primera vivienda ha soportado gran parte de la carga generada por los desequilibrios mencionados: más del 65% de los jóvenes españoles entre 25 y 29 años viven con sus padres, frente al 20%-22% en Francia, Holanda o el Reino Unido. Además, la debilidad del mercado de alquiler limita la movilidad de los trabajadores, que no pueden hallar de forma rápida alojamiento en otros municipios donde podrían encontrar empleo o mejores condiciones laborales. ...

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20091018/53805864268.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20091018/53805864268.html

EL CONTE DE DOS ARQUITECTES I UN CLIENT

En Jouse Toth necessitava d’un arquitecte per edificar allò que ell ja tenia molt clar, així que els hi va demanar pressupost a 3 ò 4 i va acabar contractar-ne un que li feia la documentació necessària per poder tenir tots els permisos. L’arquitecte va ajustar tot el que va poder els se honoraris per aconseguir l’encàrrec, que en temps de crisi ja se sap, i encara que no surtin gaire els números cal tenir feina.
Al final a l’arquitecte no li surten els números i a en Jouse Toth li va sortir molt car, pensava: “Tants diners només de paperassa”, i a més l’obra caríssima i amb mil problemes, “ja és mala sort”.

En Josep Erquè tenia clar el que necessitava, i per això li calia algú a qui transmetre-li i que el podés entendre, per tal d’aconseguir el millor resultat en el seu edifici. Va pensar que el que li calia era algú que vetllés pels seus interessos, i en especial de l’obra que necessitava fer. Li calia un arquitecte que l’entengués, que podés convertir les seves necessitats i desitjos en un edifici adequat.
Va començar a indagar quins serveis li podien oferir, i va descobrir que la documentació necessària no era l’objectiu, sinó la conseqüència de la seva feina.
En realitat calia escollir l’arquitecte en que hi tingués confiança, que el disseny que fes coincidís amb el que a ell li agradés i, sobretot, que li podés donar els serveis que ell necessitava.
Per això va començar a pensar en els serveis que li caldrien i els que no dels que li podés oferir un arquitecte:

Inicialment va pensar que en el projecte de partida ja necessitava saber si li podrien fer només l’arquitectura, evidentment incloent el càlcul d’estructura (tot i que sabia que el podia ser que el fes el mateix o l’encarregués a un tercer, que també podia ser arquitecte), calia saber si li faria els càlculs d’instal·lacions, de calefacció, de despesa energètica, d’aire condicionat, de les plaques solars o geotèrmics...

Li calia saber fins a quin punt podia arribar en el projecte, ja que a part de l’edificació li podia caldre algú que li dissenyés l’entorn, o que podés preparar la modificació adequada en el Pla per canviar el volum dels edificis, o preparar els parcs de l’entorn, o preveure tota la zona, o potser només pensar en el mobiliari urbà o, a l’extrem contrari, arribar fins al més petit detall en el disseny interior, en l’elecció de colors, mobiliari,...
Potser li caldria uns detalls especials pel seu edifici, exclusius, innovadors,.. o tot el contrari, com utilitzar aquells mobles, elements, materials que disposava o que eren tan econòmics per treure’n el màxim partit.

Havia de decidir si li farien l’estudi de seguretat i salut, i si en faria la coordinació.
I per tot plegat li calia que li defensessin l’obra. Perquè ja sabia que li portarien la direcció de l’obra, però és que a més sabia que si escollia bé l’arquitecte li podria trobar diferents pressupostos de l’obra, valorar-los, veure si eren lògics i si tenia possibilitats que se li acabessin desviant molt o quedar-se sense constructor a la meitat. I tot plegat encara tenia la opció de trobar aquell arquitecte que li anés controlant els costos durant l’obra, veient les diferents desviacions que podessin sortir i plantejant solucions, correctores o no.

Però a més va veure que hi havia arquitectes que durant el projecte eren capaços de projectar l’edifici donant pressupost, i modificar-lo en funció dels canvis. En canvi d’altres et presentaven la proposta amb una maqueta, en imatges 3D, en una peli cula o en un model interactiu. Que fins i tot alguns te’l podien enviar via mail.

A alguns els hi agrada més presentar les propostes cara a cara, mentre que d’altres ja els va bé de poder passar al màxim d’informació a través de les noves tecnologies i permetre estar al dia dels canvis.
Alguns dominen la construcció tradicional millor que ningú, però n’hi ha que coneixen molt bé el prefabricat (en fustes, ceràmics, metàl·lics, resines, edificis sencers,...).

I quan s’acabi l’edifici, n’hi ha que et poden oferir un servei d’assessorament en el manteniment, i en fer reformes o millores, o ampliacions, ...

Però a més, l’arquitecte li podia gestionar tots els diferents agents, tècnics, especialistes... que calguessin en la realització de l’obra, fent d’aglutinador i permetent que tothom treballés en un mateix edifici, sense contradiccions i poden resoldre els conflictes de forma satisfactòria.
També li podia realitzar tràmits necessaris de gestió amb institucions o tercers. O gestionar a diferents industrials, i portar l’obra directament, li havien dit que alguns feien de Project Mànager.

Fins i tot en molts casos li podien fer l’estudi de viabilitat i veure si l’edifici previst tindria sortida o no en cas que estigués previst com a negoci.

Lògicament no en va trobar cap que ho podés fer tot amb prou garanties, però n’hi havia que treballaven en societat i podien donar molts dels serveis. Per contra els que treballen en equips molt més petits o de forma individual, que per donar d’altres serveis els cal coordinar-se amb tercers, ofereixen un tracte molt més directe i personal.

Mentrestant s’en va adonar que amb les capacitats d’un arquitecte en visió espacial, en gestió d’equips i d’informació, en la possibilitat de tenir a la vegada la visió en detall i del més general, de visió de futur, de coneixement en costos, d’adaptació en les implicacions en relacions en la vida de comunitat,... que eren professionals molt vàlids per a cobrir possibles càrrecs en la seva empresa i s’ho va plantejar pel proper.

En aquell moment va decidir l’arquitecte què necessitava, i en va valorar els costos. Va escollir un Arquitecte de la seva confiança que va ser sempre el millor aliat, i el còmput global de l’obra li va acabar sortint més econòmica, que en Jouse Toth, amb menys imprevistos, millor edificada, amb menys mals de cap i molt més al seu gust, encara que no fos com s’havia imaginat inicialment.

Va comprovar que la diferència en els honoraris d’un arquitecte és ridícula comparada amb les diners que pot fer estalviar si el “feeling” és bo i se li encarrega allò que es necessita.

No li va quedar cap dubte que el cost més rentable de la seva obra va ser el de l’arquitecte gràcies a haver estat ben escollit en funció del seu cas i les seves necessitats.


Josep M Cunil
30/09/2009

EXEMPLE INTERESSANT D'ARQUITECTURA I ECOLOGIA

Caldria saber si realment han aconseguit passar tot aquest hivern sense cap suport de calefacció.

En qualsevol lloc, demostra que moltes vegades és més eficaç un bon disseny des de l'inici en l'arquitectura, que omplir un habitatge de plaques solars, i moltes altres intervencions (cada vegada n'hi ha més d'obligatòries) que poden ser molt més espectaculars però de menys eficiència.

http://www.ecofactory.es/2008/09/ejemplos-de-arquitectura-ecologica.html